Vostè cobrarà la Renda Bàsica

img_4832

Vostè cobrarà la Renda Bàsica

Jordi Griera

Hi ha temes opinables, bons pel debat polític, però n’hi ha d’altres tan essencials, sistèmics, que és pecat discutir-los en comptes d’actuar sobre ells. En són exemples el canvi climàtic o la renda bàsica.

La revolució francesa, que invitava a reflexionar, i les guerres napoleòniques que la van escampar per Europa, van sacsejar les societats europees. Molts pagesos havien deixat l’aixada pel fusell i ja no la van tornar a agafar. L’incipient enginy es va convertir en revolució industrial. Només vint-i-quatre anys després de la Guerra del Francès, que va deixar els tallers en runes, arrencava a Vilanova el primer “vapor” de la Península, és a dir la primera fàbrica tèxtil amb màquines mogudes per una caldera. La vila va ser capdavantera de la indústria cotonera, al costat del seu lideratge ja consolidat en les exportacions de vi, i al 1860 havia crescut fins als 12.227 habitants. En aquella època les indústries creaven llocs de treball i és podria dir que ho han seguit fent fins les acaballes del segle XX.

Però en el segle actual estem assistint a un fenomen nou: S’acosta el moment en què no caldrà que les persones treballin, perquè les màquines ho podran fer gairebé tot. El camp, els hipermercats, els caixers automàtics… per no parlar de la indústria, on pràcticament tot està ja produït per mitjans automatitzats, per robots. La intel·ligència artificial s’anuncia com a usurpadora de les feines més intel·lectuals. Què passarà quan l’atur sigui del 50% o més? Si no tenim feina no tindrem diners per comprar, per tant les fàbriques hauran de plegar per manca de clients.

La solució seria regalar diners a la ciutadania. Es coneix amb el nom de renda bàsica universal o renda garantida. És normal que una persona que ha treballat tota la vida pensi que no pot ser que algú cobri per no fer res. Som en un moment de transició i tenim encara la visió antiga, però la renda bàsica sembla imparable.

Ens queden dos problemes: a) com pagar-la i b) trobar-li una justificació moral. El premi Nobel d’Economia de L’any 1988 el van atorgar al francès Maurice Allais, qui, entre d’altres coses, havia demostrat que pagar una renda bàsica universal és perfectament viable. Per si no fos prou, el Banc Central Europeu i la Reserva Federal americana han estat injectant bilions d’euros de “quantitative easing”, només que per espavilar l’economia. La renda bàsica a Catalunya es calcula que costaria dos mil milions d’euros a l’any, una xifra ridícula al costat d’aquelles enormes sumes de diner inventat.

O sigui que només manca la justificació moral per tal que tothom estigui tranquil. Aquesta la va proporcionar el gran pensador català Agustí Chalaux (1911-2006) i és molt entenedora: els invents històrics que han passat al domini públic, la roda, la ràdio, l’electricitat, les matemàtiques…, pertanyen a tota la humanitat. Els hereus dels nostres avantpassats som tots, els beneficis ens corresponen i no se’ls pot apropiar cap particular. Les empreses que els fan servir, que són totes, haurien de pagar els corresponents royalties a l’Estat i servirien per a la renda bàsica.

Proposo, doncs, canviar la llei de la propietat intel·lectual en un punt que no pertorbaria les relacions internacionals: quan el royalty o les llicències que està pagant una empresa catalana caduquin, deixarà de pagar-les al titular, com és habitual, però ara passarà a pagar a l’Estat; en comptes d’augmentar abruptament el benefici dels accionistes començarem a constituir una guardiola per a la renda bàsica. Així, sense crear cap impost nou engegaríem el circuit de la renda i els fabricants s’acostumarien a la idea; amb el temps es podrà consensuar un impost que compensi les llicències i patents històriques.

Antics criteris morals, molt apropiats en la seva època, rebutjaven la idea de viure sense treballar. Ara hem de canviar i assumir que la intel·ligència de la nostra espècie ens ha portat al punt, certament desitjable, de viure tots de renda i treballar en el que més ens plagui, feines creatives i humanitzades que podríem arribar a fer de franc, si ens vingués de gust.

No li puc dir quin dia de quin any, però penso que cobrarem la renda bàsica. Una mica depèn de vostè mateix.

Anuncis
Publicat dins de Diari de Vilanova | Deixa un comentari

Colom i les creences. Diari de Vilanova, 7 d’octubre de 2016

colom-dv

Aquests dies la política barcelonina va bastant remoguda amb el tema de Cristòfol Colom. La CUP vol treure el monument acusant-lo d’esclavista. L’Institut Nova Història, inh.cat,  no ha trigat a emetre un manifest en el que defensen Colom i la seva catalanitat. Menys dubtes ofereixen uns quants mercaders catalans que es diu que havien traficat amb esclaus; segurament seria apropiat desposseir-los de les seves estàtues i monuments o els seus noms de carrer. Potser la Rambla Salvador Samà hauria de tornar a ser la Rambla Nova, no ho sé, que ho diguin els experts.

Diuen que els catalans vam inventar això de l’anarquisme. Segurament és cert, no només perquè els nostres avantpassats tenien al·lèrgia als reis i aviat farà 800 anys que es van dotar del primer parlament, el Consell de Cent, sinó sobre tot perquè és l’única nació del món amb bandera blava o vermella, al gust del manifestant.  L’anarquisme es manifesta també en que n’hi ha prou que un vulgui posar un monument perquè un altre el vulgui treure.  Seria  difícil trobar un altre país en el què algú proposés seriosament enderrocar la Sagrada Família o el monument a Colom.

La veritat és que destruint un monument sempre es perd alguna cosa, un bocí d’història, unes determinades emocions de l’època i potser una obra artística més o menys reeixida. La meva proposta, que el lector decidirà si és seriosa o de broma, seria crear a la vegueria del Penedès un Parc dels Disbarats, on hi anirien a parar tots els monuments caiguts en desgràcia, així preservats sense sentiment de culpa. Podria ser una gran atracció turística i tindria utilitat política. Imagineu els titulars: “El partit Nous Feixistes convoca una manifestació davant l’estàtua de Franco al Parc dels Disbarats”. Impagable.

El que m’amoïna és aquesta sensació de no conèixer la veritat absoluta. A casa quan jo era nano ja es deia que Colom era català. El meu pare tenia un llibre força vell, escrit per un investigador peruà anomenat Ulloa, que aportava proves de la catalanitat del navegant. Era peruà i per tant gens catalanista, però deia que hi havia una conxorxa de la Corona de Castella per amagar la catalanitat de Colom, per tal de tenir l’exclusiva de les riqueses d’Amèrica. El llibre relatava els documents que aquest investigador havia trobat a la Biblioteca Nacional de Madrid, que demostraven sense cap mena de dubte que Colom era català. Em va explicar el meu pare que, després de la publicació del llibre, alguns d’aquells documents havien cremat en un incendi bastant selectiu de la biblioteca. Per a ell l’incendi era la prova de la conxorxa de l’Estat.

Però esclar jo no hi era i les proves més contundents han desaparegut fa temps. Sóc pessimista, opino que la majoria de les coses que creiem saber no les sabem en realitat, són creences més o menys mal fonamentades. Península enllà tenen la creença que els catalans som d’una manera imaginària que no té res a veure amb tal com som, i és que els que manen a Madrid, efectivament, no tenen gaire miraments. Recordo un cas a L’any 1992, jo visitava un ashram de l’Índia i parlava de creixement espiritual amb uns companys de Canàries; ells em van dir molt seriosament que “els catalans teníem més feina per davant que els altres, en el creixement personal”. Astorat, els vaig preguntar per què i la resposta em va deixar garratibat: “por lo del 10%”. Els meus amics feien referència a la petició que en aquell moment estava fent la Generalitat d’administrar el 10% de l’impost de la renda recaptat a Catalunya; una petició molt modesta, en la línia de les que feia Convergència en aquell moment. La pressió mediàtica havia estat tan gran sobre els pobres canaris que tenien la creença que els catalans som literalment mala gent. Més endavant, quan Pujol va demanar siusplau administrar el 30% dels nostres diners, el PP va respondre amb una campanya de recollida de firmes a tota Espanya, amb el resultat que amics de la Pell de Brau em trucaven encesos, protestant que, si només érem el 15% de la població, com ens atrevíem a demanar el 30%!!!

Quan un mira desapassionadament l’evolució de l’autogovern de Catalunya s’adona de fins a quin punt hem progressat: el president Pujol tenia por que els madrilenys s’enfadessin quan els va demanar un 10% dels nostres impostos. Ara el president Puigdemont pot demanar el 100% amb la tranquil·litat que no li faran el més mínim cas.

 

Publicat dins de Diari de Vilanova | Deixa un comentari

Article al Diari de Vilanova del 9 de setembre de 2016

article-dv-jgr-160909portada-dv-160909

“La intel·ligència artificial ha de ser de codi obert i de titularitat pública”

El president de la fundació Ineval reflexiona sobre el progrés, l’economia i la moneda social i els perills del coneixement en mans privades

“La moneda social es basa en la confiança mútua de la gent, és transparent”

“Desbancar el sistema capitalista és possible si la gent es mobilitza i veu la possibilitat”

“La por activa la cobdícia. Cal desactivar-la amb la confiança mútua”

Economia social és un concepte que en aquests anys de crisi ha sonat molt. Les turbulències econòmiques sacsegen la consciència de la gent i surten alternatives als models que es considera que ens han conduit al desastre. Jordi Griera és fundador i president de la fundació Ineval, des d’allà crea cursos de valors humans i del concepte que ell mateix ha encunyat i que difon a molts països: el lideratge natural. També és expert en moneda social, economia social i creixement personal. És enginyer industrial de formació i també s’ha dedicat a la consultoria empresarial, una activitat que el va permetre observar i reflexionar sobre el progrés i la conducta humana.

– Com li va sorgir aquesta motivació per l’economia social?

– Vaig comprendre que el més important són els valors de la gent. Abans d’entrar al s. XXI, al 1996, volia fer quelcom per canviar una societat abocada al materialisme. Calia canviar els valors dels empresaris i els governants. Al 1998 junt amb uns amics vam crear uns premis per guardonar petites i mitjanes empreses que apliquessin els millors valors humans. Aquest va ser el germen de la fundació Ineval. Difonem que la dignitat de les persones s’aconsegueix fent desaparèixer la barrera entre el treballador i l’empresari. Això és el que anomeno lideratge natural.

– Pot aprofundir en aquest concepte?

– El lideratge natural és possible a través dels únics cinc valors que ens uneixen a tots per què no hi ha ningú que no els vulgui: La veritat, ser estimat, tenir pau interior, que tothom faci la seva feina i que les relacions entre les persones siguin harmòniques, amb respecte i sense violència. Quan aconseguim que s’adonin que tots volem el mateix l’empresa es converteix en més rendible perquè tothom hi aporta coses de bon grat.

– Com ha arribat a aquesta conclusió?

–  D’una manera empírica, a l’Índia. No els motives ni amb primes. L’única manera de motivar-los és explicant el per què de l’empresa. Fent-los partícips de les raons d’una producció que fa millor la vida de la gent. Hi ha d’haver una raó del per què produir, sinó converteixes la gent en esclaus. És tan gran el valor del temps que no hi ha diners per fer-te fer una cosa que no vulguis fer.

– Qui inculca aquesta cultura?

– Aquest és el tema de fons. Estem anant cap a una societat com la pel·lícula Metròpolis i podria ser molt pitjor. Els robots i la intel·ligència artificial van camí de fer innecessari el treball humà, creant un atur mundial creixent. Això en sí seria bo: tothom vivint sense treballar! Però caldrà que la maquinària i el coneixement no estiguin en unes poques mans privades, que ens farien esclaus a tots els altres. És molt important el moviment actual que reivindica el codi obert per a la intel·ligència artificial, a l’estil de Linux o Open Office. Cal estar alerta perquè empreses com Apple, Google, Amazon, Microsoft o Intel estan avançant en la intel·ligència artificial. Per sort a la fi s’ha demostrat que el programari de codi obert és el millor, perquè tothom hi participa i aporta coses. Al 1989, al Japó ja vaig veure les fàbriques negres, uns complexos sense llum perquè només hi treballaven robots. Sempre he cregut en el poder transformador de la tecnologia, potser de forma ingènua si no evitem el perill de la intel·ligència artificial en mans privades.

– Això suposa una revolució en la titularitat dels mitjans de producció nous, com s’ha de resoldre?

– Només hi ha dos models: l’economia capitalista i la social. La diferència és que la primera està basada en l’escassetat del diner. Si la banca, que en té l’exclusiva, crea poc diner, menys del necessari, llavors tothom va competint per ell. La societat actual està lluitant per uns diners deliberadament insuficients. Com a resultat el diner exerceix un paper central en la societat. Això fa que quan es planteja un nou projecte el més important és com es finança i per tant el capital posseirà els mitjans de producció. En canvi l’economia social està basada en la persona, la posa al centre amb els seus valors i la seva dignitat. Això ens obliga a que quan hi ha un projecte nou li proporcionem uns mitjans de producció que siguin comunitaris i/o un finançament sense interès. La base de l’economia social és que el diner estigui supeditat al que es vol fer. La comunitat ha de poder crear el diner segons el necessiti. Actualment el diner el crea la banca, i l’adjudica segons li convé per a la seva rendibilitat. Amb l’adjudicació del crèdit decideix si fabriquem armes o produïm tomàquets.

– Com es va crear aquest poder?

– El control del diner i per tant de la societat recau avui en la gran banca i els grups relacionats amb la petroquímica, que inclou farmacèutiques, petrolieres, armament, etc. Van aconseguir el control dels Estats Units amb la Reserva Federal i després a Europa van fer les passes per reproduir aquí un model de control semblant, però això no s’ha consolidat fins al 1998 amb la creació del Banc Central Europeu i amb la implantació de l’Euro. Està documentat que ho van orquestrar a París el 1919, en deien la plutocràcia, d’aquesta manera tindrien el control a les dues bandes de l’Atlàntic. Ara ja és un fet.

– L’economia social podrà desbancar aquest poder?

– Potser si. Les grans mobilitzacions obren els ulls a l’opinió pública que hi ha una possibilitat de canvi. Es pot crear la possibilitat de desbancar aquest sistema tan enquistat i tan poderós que està controlant el món, cada cop més, que tenen el 98% del poder dels països on estan implantats. Crec que l’amenaça és encara més gran amb el control de la intel·ligència artificial.

– Quin paper hi jugaria la implantació de la moneda social?

– Fa quatre mil anys, abans de la moneda d’or, hi havia establert a pràcticament tot el món conegut, un sistema de comptabilitat que permetia comerciar sense la necessitat d’un diner “oficial”. Aquest es creava en el moment de la transacció. Els comerciants escrivien uns registres de la venda i una institució enregistrava l’intercanvi en el temple. Com que el diner el creaven els comerciants no era escàs i no hi havia desigualtats . Era un sistema basat en la transparència. Així no hi podia haver ni furt, ni corrupció ni acumulació de diners.

– En quin moment es troba l’evolució de la moneda social?

– Al 2008 es va celebrar el Primer Fòrum Social Català a la Universitat de Barcelona. Una de les ponències era sobre el tema del diner i la vaig fer jo. Vaig explicar aquell sistema antic de moneda social  i com es podria tornar a aplicar modernament. Segurament és un cas de “sincronicitat” amb el que altra gent sentia, perquè aviat van començar totes les monedes socials actuals, inclosa la Turuta, aquí a Vilanova.

– Com es defineix una moneda social?

– És una promesa de restitució basada en la confiança que es té la gent. Una moneda oficial està garantida pel poder d’un Estat, en canvi la social es basa en la garantia de la confiança en l’altre i que ens en refiem, podem comerciar sense la necessitat que ningú vingui de fora a donar-nos monedes per tal que ho puguem fer. Si jo et dec alguna cosa a tu, tu li pots passar aquest deute a un altre perquè saps que jo et pagaré. Així ja s’ha creat una moneda. La transmissió del meu deute és la moneda si tu pots comprar a un tercer amb la meva promesa, cosa que serà certa si ens coneixem i ens tenim confiança. Materialment es fa senzillament amb fulls de càlcul. La moneda social són apunts comptables en paper, per Internet o pel mòbil.

– Però aquest sistema es pot implantar sense que estigui generalitzat?

– Hi ha d’haver tres nivells de moneda coexistents. El mundial, on es necessiten monedes com l’Euro i el Dòlar, garantits per exèrcits, o el bitcoin, una moneda electrònica que no es pot considerar social, la seva garantia és tecnològica. L’or també es una moneda mundial, de valor garantit per l’escassedat. Amb aquestes monedes pots operar a tot arreu. Després vindria un nivell regional. Aquí seria convenient que existís una moneda territorial que no depengués de les mundials. Així s’eviten els problemes de la mala distribució del diner mundial. Una moneda així es pot garantir sòlidament amb avals mutus de les empreses i les institucions. Si aquí haguéssim tingut una moneda pròpia no hauríem patit els problemes de manca d’Euros de 2008 ençà. El tercer nivell és el local, de la gent que es coneix entre ells, amb la garantia de la confiança i el veïnatge.

– Parla de confiança mútua, però la història ha demostrat que la cobdícia corromp la persona. La moneda social com esquivarà aquesta baixura moral?

–L’important és que la gent s’alliberi de la por perquè aquesta fa que la persona tingui un comportament reptilià. El cervell original, que mantenim d’abans de ser mamífers, s’activa per la por. És la por, la desconfiança, la que genera les acumulacions de diners i la recerca del poder. Precisament la moneda social treballa la confiança, ens educa en trencar la por i l’atresorament. Per assolir la confiança mútua és imprescindible l’educació i promoure els valors humans en els infants i el jovent.

Publicat dins de Diari de Vilanova | Deixa un comentari

La llar dels preocupats pels valors de la societat

Avui (2010) ja podeu visitar la nostra nova web. Vam començar a publicar coses per Internet el 1995 i ha plogut força des d’aleshores. http://ineval.org

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari