Realisme i futur

Quan jo era nano a Catalunya érem 3 milions. El president Pujol va fer la campanya “som 6 milions”. Ara en som 7 i mig. Donat que les parelles catalanes amb prou feines han arribat a compensar els decessos amb naixements, queda clar que les interpretacions que s’han fet dels resultats electorals estan totes equivocades.
.
Un país que ha tingut un 150% d’immigració en només 60 anys és únic al món, aquí no serveixen les eines d’anàlisi estadística dels països normals. Acabada la Guerra d’Espanya, els gairebé 3 milions de catalans coneixien la República i sabien perfectament el significat del que acabava de passar. Aquelles famílies indígenes de 1940, han crescut poc des d’aleshores i així ara els que saben “de tota la vida” com les gasta l’Estat Espanyol representen només el 40% del cens català d’avui, en números rodons.

Des de 1957, any del Plan de Desarrollo de López-Rodó, fins 1981, uns altres 3 milions van venir aquí. Vilanova ho sap bé, va ser necessari fer la Rambla Nova, batejada Salvador Samà, i tot el que li queda a ponent. El desenvolupament econòmic va ser espectacular; amb fer les cases pels nouvinguts ja hi havia treball i riquesa per a la majoria i els que arribaven trobaven feina sense problemes. Els fills d’aquella fornada són ben catalans, han compartit escola, jocs i festes, i també han vist el maltracte que rep aquest país. Per això la meitat ja s’han afegit sense complexos i amb alegria als manifestants de les Diades. Resultat: els independentistes avui no són el 40% esperable sinó força més. Les dades es poden afinar, però els grans trets són aquests.

La segona onada migratòria va ser a conseqüència de l’euro. Del 2001 al 2010 van venir la Sra. Arrimadas i un altre milió i mig d’immigrants. Aquests saben poc del país, la seva cultura familiar és la d’origen i han conegut Bombolla, Crisi i Procés i és clar, dels tres els agrada la bombolla, en la que vivien millor. La seva visió política és tornar-hi i que no els parlin d’altres coses, és normal.

Els llibres d’història no solen dir la veritat, els reescriuen els vencedors al seu gust. Els diaris, menys. La realitat queda en algunes tradicions familiars, que formen l’opinió dels que hi viuen. Una besàvia em contava, quan era petit, com els francesos havien passat pel turó del Carmel, a Barcelona, i la seva mare s’havia amagat darrere un carro. Com aquest relat n’hi ha mil. És la història viva de cada família que cap llibre pot contar ni pot deformar. Lògic que el 40% autòcton voti tan diferent del 20% arribat amb l’euro. Matiseu i us sortiran els comptes de les successives eleccions.

Per això no hauríem de discutir de política entre nosaltres, tenim el risc d’enfadar-nos sense voler, estem marcats per tradicions familiars diferents i tenim difícil convèncer-nos mútuament. A Escòcia poden debatre, la seva és una qüestió d’opinió, però aquí és cultural. Hem d’assumir aquest 40/40/20 % i estimar de cor els que pensen diferent, perquè ningú que viu aquí en té la culpa. La lenta evolució del vot cap al republicanisme no és un misteri, es necessita una generació o més per adonar-se que els ministres ens prenen el pèl i la cartera, són molt hàbils.

Ara vivim junts, i contents que n’estem, “casa nostra és casa vostra” val per a tots. Ens hem d’oblidar d’on vam néixer i de com votem; només ens hem de posar d’acord sobre quin país volem, pensant en els nostres néts i no en els avis. En aquesta tasca conjunta és a on podem superar les diferents cultures familiars. Per això té molt d’interès l’esforç que uns voluntaris estan fent amb el Congrés Participatiu Catalunya i Futur. Des del mes de febrer i fins al maig es van celebrant conferències per tot el territori; ponents experts, els millors, resumeixen cada un dels molts temes per tal que els puguem debatre tots plegats, al marge dels partits, perquè les decisions importants de veritat han de ser transversals, consensuades, no fruit de la lluita partidista. La tasca dels polítics ha de ser administrar el país que la gent vol, no a l’inrevés.

Us recomano que cerqueu a futurcat.cat les properes reunions. Aneu-hi! són molt i molt interessants. Després tindrem uns mesos per a seguir debatent per Internet, sumant idees, fins que al desembre s’emetran les conclusions. És la reedició del famós CCC, el Congrés de Cultura Catalana del 1975-77, en unes circumstàncies semblants. Massa semblants.

Anuncis
Publicat dins de Diari de Vilanova | Deixa un comentari

El carnaval de les criptodivises

6/2/2018

Mentre les comparses fan anar els malucs endavant i endarrere, parodiant el primer moviment de l’espècie, les criptomonedes com el bitcoin i els seus derivats van amunt i avall amb la mateixa celeritat.

bitcoin1

Al novembre, els que havien comprat bitcoins en els mesos o anys anteriors s’havien tornat rics; tan rics que molts altres van maldar per descobrir com comprar monedes digitals i van posar-hi els seus estalvis, per deixar-los reduïts a menys de la meitat en un mes. Visca el Carnaval!

Els empresaris més espavilats “passen” del bitcoin, es fabriquen la seva pròpia criptomoneda i capten euros amb una ICO. Explicaré una manera com ho fan: Tant el bitcoin com ethereum són de codi obert i és senzill crear una moneda nova a partir d’ells. Imagini que vostè és un bon xatonaire i que ja n’està tip de vendre xató a tres euros. Crea una moneda d’aquestes, li posa de nom “Xatocoin” i en fabrica cent mil, que no li costen més que una mica d’electricitat pels ordinadors i la factura habitual d’Internet, i posa un anunci al Diari de Vilanova: “La coneguda xatoneria El Bacallà Eixerit fa una oferta inicial de deu mil xatocoins (XC) a un euro cada un. Un xatocoin dóna dret a 3eur d’un xató boníssim. Compra mínima: 20 xatocoins”.

Què passa? Sembla que perdi diners, oi? Per cada xató de 3eur que ven a 1 XC, que li han pagat a 1eur, vostè perd 2eur. Sí però, si té èxit la ICO, tindrà al calaix 10.000eur sense haver fet encara ni un gram de xató. La cosa no acaba aquí: aviat els compradors dels xatocoins s’han afartat de xató i no saben què fer amb les monedes XC que els sobren; una sortida que tenen és convèncer a la quiosquera que 1XC val 1eur, o més, ja que la xatoneria li vendrà 3eur de xató, boníssim, per 1XC. En el moment que la quiosquera accepta de vendre un diari per 2 XC, el xatocoin esdevé una moneda ciutadana equivalent a l’Euro i vostè s’ha fet ric, donat que té 10.000eur al banc, de l’ICO, més 90.000 xatocoins en el seu ordinador, que ara valen 1eur cadascun. En un mes ha guanyat 100.000eur si li compren la idea. No és complicat si vostè té fama de persona seriosa i la gent creu que no deixarà de fer aquell xató boníssim. No pateixi pel futur, els que tinguisn XC els faran servir entre sí, sense venir a comprar xató més que una mica de tant en tant. A més, vostè ja haurà invertit els diners en un nou obrador que facilitarà que el xató surti més econòmic de cost. Negoci rodó, però no exempt de risc.

Doncs, com el xatocoin, ja hi ha milers de criptomonedes en el món per valor d’uns 400 mil milions de dòlars, moltes de les quals són estafes piramidals en potència. Porto temps estudiant els canvis del bitcoin i ethereum, les dues “criptos” que em semblen tenir més futur, i el seu canvi mutu, de 10 ether per 1 bitcoin, és immutable malgrat les enormes fluctuacions del canvi amb altres monedes. Això fa sospitar que al darrere hi pot haver gent molt poderosa jugant amb els canvis. Sembla una màquina escurabutxaques gegantina, amb la qual més val anar amb peus de plom.

Les que sobrevisquin tindran èxit i penso que aviat veurem noves monedes al costat de l’euro, com les catalanes Croat i Faircoin. Aquesta darrera és única (i lloable) entre les monedes digitals perquè no es mina i té una assemblea que intenta regular el seu valor.

La quiosquera aniria més tranquil·la acceptant turutes, la moneda comunitària de Vilanova i la Geltrú. Cal saber que el bitcoin i els seus derivats són monedes intrínsecament especulatives; si per un cantó poden democratitzar el diner, actualment bancari, per l’altre reforcen els principis del capitalisme més ferotge. En canvi, la Turuta, els Ecos i les altres monedes dites “socials” són més sanes i fiables, no tenen els alts i baixos de les criptomonedes (sempre valen 1eur) i són solidàries, tot mantenint les virtuts de garantir una mica més de vendes per als botiguers i una mica més de diners a la butxaca de la ciutadania.

Les borses mundials s’han contagiat del va-i-ve i han caigut més del 10%! No està malament el Carnaval del 2018; ens ha recordat que per gaudir de la vida més val ballar i tirar-se caramels que especular amb divises o accions. Tot això quan la moneda de Barcelona, sana, és a pocs mesos de sortir.

Publicat dins de Diari de Vilanova | Deixa un comentari

Arquitectes contra vianants

23/12/2017

Tothom sembla estar d’acord en prioritzar anar a peu, en bicicleta o en transport públic; no obstant, seguim dissenyant Vilanova sense pensar en la gent.

vorera

Les persones caminem a 6 kmh a tot estirar; per això necessitem que les distàncies siguin curtes. És fàcil demostrar que el quadrat, amb els seus angles rectes, és la pitjor de totes les figures geomètriques, la que més llargs fa els recorreguts a peu. Doncs la ciutat ha estat dissenyada en quadrícula; es veu que, des de sempre, els arquitectes han trobat més fàcil emprar el regle i l’escaire per a la planificació urbana, les cases i els carrers, sense pensar gaire en les persones. Si el teu destí no es troba en l’horitzontal o la vertical del lloc on ets, hauràs de fer una ziga-zaga que allarga el teu trajecte un 41%. Si vius a 1km de l’estació, podries anar-hi en 10 minuts en línia recta, però potser caminaràs 14 minuts per culpa del disseny de la ciutat. Són tres mesos sencers de la teva vida perduts estúpidament, vorejant cantonades en angle recte.

Si els responsables anessin a l’estació o cap a la feina cada matí, veurien centenars, milers de ciutadans desesperadament fent diagonals per les places, travessant els carrers en diagonal. És una carrera d’obstacles, perquè precisament a les places, que és a on podries tallar camí, els projectistes sedentaris hi han dibuixat parterres, jardins i mobiliari urbà que amb gran precisió bloquegen les possibles diagonals. És frustrant i sovint la gent es veu forçada a contravenir els seus principis i trepitjar la gespa, per crear camins més curts. Quan veig un caminet per un jardí municipal, penso que l’incívic és l’arquitecte, no la gent, que té raó per definició. Tan difícil és pensar en la ciutat com un conjunt de persones que es mouran a peu i dissenyar-la en conseqüència? Per què seguim projectant-la sobre tres criteris falsos: 1) que els carrers són sobre tot per als cotxes. 2) que les places són només per a prendre el sol, pels gossos i per donar besses als coloms, i 3) que el quadrat ha de ser la forma predilecta en un taulell de dibuix.

Qui diu Vilanova, diu les altres ciutats catalanes, però Barcelona ha minvat el problema fent xamfrans. Ildefons Cerdà, un enginyer intel·ligent i sensible, va incorporar una diagonal a cada cantonada, una benedicció per als vianants. Però els arquitectes posteriors l’ignoren i segueixen aferrats als angles rectes.

Un altre problema que es podia haver evitat només que pensant una miqueta és el del llosat de les voreres. Tant a Vilanova com a Barcelona, hom pot veure rajoles amb solcs transversals. En un percentatge elevat la ciutadania camina acompanyada d’estris amb rodes que van saltant les ratlles de les rajoles. Qui és que, en un moment o altre, no porta una maleta, un carro de la compra, un caminador o un cotxet de criatura? Patim soroll, vibració sobre el cos, trepidació que fa malbé els carretons i trenca les rodes… tot ben innecessari si els arquitectes posessin en angle les rajoles o les demanessin estampades en diagonal, com la imatge. La mateixa rajola de les nostres voreres posada en rombe ja no fa soroll ni crea vibracions; els carrers serien més silenciosos quan passessin els turistes i anar amb un caminador o empenyent un carro de la compra no seria una experiència de picapedrer. Feu la prova, agafeu-les en angle…

Tot plegat és un problema de consciència, d’adonar-nos de les vastes conseqüències de cada una de les nostres decisions. Si la forma de posar a terra una rajola és tan important, què no passarà amb altres coses més complexes, votar per exemple? Confiem que aquest país nostre esdevingui de dia en dia un país més conscient.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tens angoixa?

20/10/2017

Felicitats, ets normal! La situació política és com per estar amoïnat i el pitjor és que no sabem què hem de fer. La preocupació pel futur fa que el sistema nerviós autònom es posi en alerta, el cor s’acceleri, les pupil·les es dilatin, la pell suï… i un grapat de canvis fisiològics.

A més d’aquestes reaccions típiques de tots els mamífers, els humans en tenim d’altres que són exclusives nostres: l’esforç mental cansa, els ulls miren milers de missatges esperant trobar-ne un amb la solució… així s’endureixen el coll i les espatlles, que aviat fan mal, mal de debò perquè queden com una pedra. També s’endureix el diafragma, el múscul de la respiració abdominal, i fa disminuir la capacitat pulmonar amb sensació d’ofec, l’angoixa. Tinc nervis! No puc respirar!

Ens calmem si estimulem el cos: passejant o fent ioga, seitai, tai-txi o esport, sobretot natació, o rebent un massatge. Els que no ho fan acaben fumant, bevent o menjant excessivament, ja que estimular els pulmons o l’estómac també afluixa el diafragma, però té greus inconvenients.

El millor mètode té tres fases: La primera és acceptar que no podem canviar la situació, sigui la que sigui. D’aquí un mes la realitat serà la que serà, i l’acceptem ja des d’avui. Hem de gestionar cada capítol del teatre del món quan s’obre la cortina, no abans. Quan toqui ja actuarem, ara la preocupació no canviarà res.

La segona és aturar el pensament en sec, silenciar-lo, estar en temps present, aquí-i-ara, estar plenament conscient… Se’n diu també meditació o, en versió lleugera, mindfulness. En tot cas, aconseguir-ho demana voluntat perquè la ment esvalotada té dificultats per concentrar-se; la tenim en contra, no vol resoldre la situació, com si ja li anés bé aquell estat hiperexcitat en el que ens té subjugats.

Una manera senzilla de meditar a casa és: Primer passem pel lavabo i buidem. Després seiem confortablement, de manera que l’esquena quedi dreta sense esforç i que el cos no ens demani canviar de posició en tota l’estona. Tanquem els ulls i fixem la mirada interior entre les celles o a la punta del nas. Acte seguit observem la respiració a les narius, com entra i surt tota sola, sense esforç. Si posem música, recomano https://goo.gl/sfKNDS

És feina mantenir la mirada i observar l’aire, però paga la pena. L’amígdala del cervell es tranquil·litza, la respiració es fa pausada i profunda i sentim la pau que hi ha en el nostre interior. La ment intentarà de nou pensar en les seves coses, però és aquí on entra en joc la voluntat, que torna a posar l’atenció en la mirada i en la respiració, tossudament. Es pot començar amb un minut sencer de pràctica i notar la diferència. Amb quinze minuts cada dia la por desapareix; de propina tindrem 16% millor memòria, concentració i autocontrol.

La tercera fase és que, ara que tens pau, recorda alguna persona que tingui idees polítiques oposades a les teves. Pensa en ella amb simpatia, perquè té la mateixa angoixa que tu i no sap com lliurar-se’n. Passa-li mentalment la pau i augmentarà la teva.

Són lloables les iniciatives com la convocatòria, des de Vilanova, de quaranta entitats per la Marató de Silenci: http://MaratoDeSilenci.PaisConscient.cat. Meditar en grup és més fàcil i és maco veure gent unida silenciosament en el desig de crear pau al seu voltant. Arreglar la política queda fora del nostre abast, però sí que ens podem arreglar a nosaltres mateixos i encomanar la tranquil·litat als nostres veïns.

IMG_8612

Meditant davant del Parlament

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Què volem ser?

30/08/2017

No sabem si a l’octubre veurem el naixement d’un nou país, però el que és segur és que aquest serà un país nou, diferent. Però qui som i d’on venim?
Vilanova era Adarró, una cultura ibèrica incorporada un dia a l’imperi romà. Es diu que el català ve del llatí, però la professora Carmen Jiménez Huertas ha mostrat que tal cosa és científicament impossible. Diu “si el català no ha canviat gaire en el mil·lenni des de les Homilies d’Organyà, per què hauria d’haver canviat tant en els mil anys anteriors?”. Profundes consideracions gramaticals la porten a dir que la llengua dels habitants d’Adarró, com de tota la nostra costa, era un català que avui podríem reconèixer.

L’alfabet iber era molt semblant al berber-libi del Magrib. El so favorit dels ibers, la i, és el que ens va donar el nom: ber-bers allà, i-bers aquí. Ens identifiquem amb la “i”, sóc vilanoví, barceloní, ens encanten els noms en i: Jordi, Núria la fem Nuri, i així.

L’arribada dels romans al País dels Ibers va substituir l’alfabet, però no la parla local de cada racó de l’imperi. Només uns pocs oficials coneixien la llengua del senat romà per fer els informes, no era una llengua emprada fora del Laci. A l’Edat Mitjana només els clergues sabien llatí per l’Església. Era com l’anglès avui, que el sap qui el necessita, però no ha substituït les llengües locals. Resumint: el català, les romàniques, són tan antigues com el llatí, i a Vilanova/Adarró s’hi parla el català/iber des de fa 2500 anys.

El Dr. Josef Meulemans, neuròleg belga, va descobrir que a l’hemisferi dret del cervell hi ha un punt, ara conegut com “punt Meulemans”, simètric a l’anomenat «punt Broca» de l’hemisferi esquerre, que correspon a un «centre de memòria» lingüístic. La seva estimulació permet aprendre llengües d’una manera holística i és la base de l’Endolinguística. La bondat de la teoria l’ha demostrada la seva filla Christiane Elias, que parla 44 idiomes. I ara ve la traca! Segons el Dr. Meulemans, la llengua catalana és “pivotal” entre les llengües mediterrànies; quan un aprèn primer el català és més fàcil aprendre francès, italià, castellà, etc. La veritat és que l’experiència diu que els catalans tenim més facilitat per a aprendre idiomes que els països veïns.

El polític basc Xabier Arzallus ens deia poc abans dels Jocs Olímpics que “los vascos somos una raza, en cambio los catalanes sois una cultura”. Això explicaria que les repetides onades migratòries esdevenen catalanes; aquesta cultura s’encomana molt! De què està feta? De tres principis que aquí són més sagrats que en altres terres: fer la feina, respecte i llibertat. La llengua destil·la l’essència de la cultura i el respecte català el veiem en expressions com “parlem-ne”, que és intraduïble al castellà, mentre aquí no sabríem com dir “va a ser que no”.

Numància, Sagunt… els ibers eren famosos per no tenir por en la defensa de la seva llibertat. Dels catalans medievals recordem la guerra dels Remences, la nostra “Revolució Francesa” tres segles abans que la de París. Al segle XX vam inventar l’anarquisme. Hi ha una trajectòria de llibertat i respecte en aquesta cultura, que el dia 11 sortirà al carrer una vegada més.

Els ibers del segle 21 volen votar com ha de ser el seu país. La vida és massa curta per no fer allò que et ve de gust. Veurem què passa… Em ve al cap el que em va dir, amb sorna, un anònim patrici sevillà: “Desde que el mundo es mundo los amos hemos utilizado a los esclavos fieles para retener a los que luchan por su libertad”.

untitledMapa ©PROEL, Madrid, de tots els jaciments on s’han trobat inscripcions en iber; parla sol.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Neofeudalisme

14/7/2017

La setmana passada la plaça de les Neus va viure una jornada de consens al voltant del projectat referèndum d’autodeterminació, però em pregunto si tothom és conscient de la realitat política subjacent, la de veritat.
Diuen que al segle IX es va consolidar el feudalisme: en aquell temps el poder l’ostentaven els nobles i els senyors feudals, la resta eren clergues o serfs.

Els senyors i els nobles, un d’ells esdevingut rei, intocable, ho posseïen tot i permetien als pagesos que conreessin les seves terres. La seva riquesa provenia de la figura legal del vassallatge, per la qual es quedaven una part substancial del treball del poble. Només el rei i alguns nobles tenien el privilegi d’encunyar diner.

El clergat obtenia el seu poder dels acords amb els nobles, on els seus actius negociadors eren la por a les excomunions i els missatges de “resignació cristiana” per evitar la revolució dels pagesos; que no vol dir que no hi hagués clergues de bona fe.

Els serfs feien la feina dels clergues i dels nobles, que els protegien. La seva preocupació era que les collites fossin bones, per a poder menjar i pagar els tributs, amb el temor a la invasió dels moros i els vaixells pirates que venien de llevant.

Per sort, tal dia com avui fa 228 anys, va produir-se la Revolució Francesa.

7df4992c411439633def3c8753d8f338
Enguany una persona pot ser banquer, polític o ciutadania.

Els banquers, que han creat el seu Banc Central, intocable, van camí de posseir-ho tot. Directament o via fons d’inversió i crèdits controlen les empreses. Només ells tenen el privilegi de crear els diners endeutant la societat. S’enriqueixen ulteriorment gràcies a la figura legal de l’interès.

Els polítics obtenen el seu poder dels préstecs i acords sota la taula amb els banquers, negociació en la que el seu principal actiu és el seguiment popular que puguin tenir i la seva habilitat per controlar una revolució de les masses.

La ciutadania treballa per mantenir els banquers i els polítics armats amb la policia i l’exèrcit, que la protegeixen. La seva preocupació és tenir feina per menjar i pagar la hipoteca o el lloguer, mentre està amoïnada per la invasió dels moros i els de més enllà, la competència que ve d’orient i els pirates informàtics.

Tornem a la plaça de les Neus: No hi havia banquers, ni polítics amb poder real per canviar res. Érem tots “ciutadania”, agrupats sota una munió d’etiquetes. Una ràpida ullada als programes de les forces polítiques que hi eren presents, palesa que la majoria defensen ja sigui el neoconservadorisme, el neoliberalisme o el que en podríem dir neosocialisme, la socialdemocràcia light actual. Tot marques comercials de la mateixa beguda ensucrada: el neofeudalisme.

Qui s’interessa pels desmesurats privilegis de la banca i de l’alta classe política? Què ens estan dient els partits que no ho fan i desvien l’atenció cap a altres temes? Aquest problema que ens uneix hauria de pesar més que les diferències que justifiquen tants partits. No cal que ens enfadem ni fem cap revolució, amb posar educadament, però insistentment, el tema sobre la taula n’hi hauria prou per mostrar que volem ser lliures de veritat.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Diners, Consciència i Valors per al Canvi Social

18/05/2017

La setmana passada es va celebrar al Centre Tecnològic de Barcelona Activa la IV Conferència Internacional de Monedes Socials i Complementàries, un esdeveniment que ha reunit especialistes dels cinc continents.

eix-iv-conferencia-internacional-de-monedes-socials-i-complementaries-94409

Vilanova hi ha estat present per partida triple: El simposi ha estat co-organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya i per l’Institut de la Moneda Social, aixoplugat a la vilanovina Fundació Ineval. Recordarem també que va ser al juliol del 2012 quan l’Associació ECOL3VNG, que ja feia dos anys que havia posat en marxa la Turuta, va organitzar a la nostra ciutat la Conferència Estatal de Monedes Socials i Complementàries, un èxit. La Turuta s’ha convertit en un model entre les monedes ciutadanes i durant el simposi les referències a ella han estat freqüents. Finalment, l’Ajuntament de la Vila també hi ha participat.

L’interès per les monedes complementàries creix a causa dels partits polítics que, a tota Europa, aixequen la bandera de la fi de la Unió. L’euro és difícil que desaparegui, però les diferències de productivitat entre el nord i el sud del continent es podrien atemperar amb altres monedes al seu costat. No seria estrany veure néixer aviat una nova pesseta, dracma, lira, o una moneda catalana. Les que segur que seguiran són les monedes ciutadanes o socials, perquè ara els nous sistemes de pagament ja són voluntat política de la Unió Europea, que ha publicat la “Directiva 2015/2366 del Parlament Europeu i del Consell”, per promoure’ls i protegir-los de la inevitable competència de la banca ja establerta i també dels massa espavilats. El Consell d’Europa ha anat més enllà i finança el desenvolupament de les monedes de Barcelona i de Santa Coloma de Gramenet.

Voldria cridar l’atenció sobre el subtítol del Congrés: “Diners, Consciència i Valors per al Canvi Social”. Les monedes socials ens eduquen en una novetat molt interessant: el diner pot ser “bo”, ètic, pot promoure la germanor, pot evitar que hi hagi pobres i pot finançar la producció d’enciams en comptes d’armament, i a més ho pot fer sense cobrar interessos, que una ponència del Congrés ha demostrat que fan més mal que bé.

Per què no es pot fer el mateix amb l’euro? És un problema del disseny del sistema, que es podria arreglar, però caldria introduir-hi molts canvis. Si hem de transformar l’euro en una moneda millor, tant se val crear sistemes de pagaments nous i tindrem menys discussions, almenys això sembla creure el Parlament Europeu.

Pot resultar sorprenent saber que, en potència, un banc comercial no té ni més funcions ni més responsabilitats que l’Oficina de Canvi Local de la Turuta; la diferència més important potser no és la dimensió, sinó l’obligació que la direcció del banc té de pagar dividends als accionistes, que ha de treure d’algun lloc i si no se’n va al carrer. A les monedes socials és la comunitat qui n’obté els beneficis i això fa la màgia.

Al Simposi hi van venir representants d’una vintena de ciutats europees i americanes en les que ja hi circula una moneda pròpia, o que l’estan creant, els quals van intercanviar experiències. A la fotografia d’una de les sessions hi veiem, a l’esquerra, el regidor Gerard Llobet de Vilanova i la Geltrú, al costat dels representants dels ajuntaments de Lisboa, Sevilla, Bristol i San Juan de Aznalfarache.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari