Colom i les creences. Diari de Vilanova, 7 d’octubre de 2016

colom-dv

Aquests dies la política barcelonina va bastant remoguda amb el tema de Cristòfol Colom. La CUP vol treure el monument acusant-lo d’esclavista. L’Institut Nova Història, inh.cat,  no ha trigat a emetre un manifest en el que defensen Colom i la seva catalanitat. Menys dubtes ofereixen uns quants mercaders catalans que es diu que havien traficat amb esclaus; segurament seria apropiat desposseir-los de les seves estàtues i monuments o els seus noms de carrer. Potser la Rambla Salvador Samà hauria de tornar a ser la Rambla Nova, no ho sé, que ho diguin els experts.

Diuen que els catalans vam inventar això de l’anarquisme. Segurament és cert, no només perquè els nostres avantpassats tenien al·lèrgia als reis i aviat farà 800 anys que es van dotar del primer parlament, el Consell de Cent, sinó sobre tot perquè és l’única nació del món amb bandera blava o vermella, al gust del manifestant.  L’anarquisme es manifesta també en que n’hi ha prou que un vulgui posar un monument perquè un altre el vulgui treure.  Seria  difícil trobar un altre país en el què algú proposés seriosament enderrocar la Sagrada Família o el monument a Colom.

La veritat és que destruint un monument sempre es perd alguna cosa, un bocí d’història, unes determinades emocions de l’època i potser una obra artística més o menys reeixida. La meva proposta, que el lector decidirà si és seriosa o de broma, seria crear a la vegueria del Penedès un Parc dels Disbarats, on hi anirien a parar tots els monuments caiguts en desgràcia, així preservats sense sentiment de culpa. Podria ser una gran atracció turística i tindria utilitat política. Imagineu els titulars: “El partit Nous Feixistes convoca una manifestació davant l’estàtua de Franco al Parc dels Disbarats”. Impagable.

El que m’amoïna és aquesta sensació de no conèixer la veritat absoluta. A casa quan jo era nano ja es deia que Colom era català. El meu pare tenia un llibre força vell, escrit per un investigador peruà anomenat Ulloa, que aportava proves de la catalanitat del navegant. Era peruà i per tant gens catalanista, però deia que hi havia una conxorxa de la Corona de Castella per amagar la catalanitat de Colom, per tal de tenir l’exclusiva de les riqueses d’Amèrica. El llibre relatava els documents que aquest investigador havia trobat a la Biblioteca Nacional de Madrid, que demostraven sense cap mena de dubte que Colom era català. Em va explicar el meu pare que, després de la publicació del llibre, alguns d’aquells documents havien cremat en un incendi bastant selectiu de la biblioteca. Per a ell l’incendi era la prova de la conxorxa de l’Estat.

Però esclar jo no hi era i les proves més contundents han desaparegut fa temps. Sóc pessimista, opino que la majoria de les coses que creiem saber no les sabem en realitat, són creences més o menys mal fonamentades. Península enllà tenen la creença que els catalans som d’una manera imaginària que no té res a veure amb tal com som, i és que els que manen a Madrid, efectivament, no tenen gaire miraments. Recordo un cas a L’any 1992, jo visitava un ashram de l’Índia i parlava de creixement espiritual amb uns companys de Canàries; ells em van dir molt seriosament que “els catalans teníem més feina per davant que els altres, en el creixement personal”. Astorat, els vaig preguntar per què i la resposta em va deixar garratibat: “por lo del 10%”. Els meus amics feien referència a la petició que en aquell moment estava fent la Generalitat d’administrar el 10% de l’impost de la renda recaptat a Catalunya; una petició molt modesta, en la línia de les que feia Convergència en aquell moment. La pressió mediàtica havia estat tan gran sobre els pobres canaris que tenien la creença que els catalans som literalment mala gent. Més endavant, quan Pujol va demanar siusplau administrar el 30% dels nostres diners, el PP va respondre amb una campanya de recollida de firmes a tota Espanya, amb el resultat que amics de la Pell de Brau em trucaven encesos, protestant que, si només érem el 15% de la població, com ens atrevíem a demanar el 30%!!!

Quan un mira desapassionadament l’evolució de l’autogovern de Catalunya s’adona de fins a quin punt hem progressat: el president Pujol tenia por que els madrilenys s’enfadessin quan els va demanar un 10% dels nostres impostos. Ara el president Puigdemont pot demanar el 100% amb la tranquil·litat que no li faran el més mínim cas.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Diari de Vilanova. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s