Realisme i futur

Quan jo era nano a Catalunya érem 3 milions. El president Pujol va fer la campanya “som 6 milions”. Ara en som 7 i mig. Donat que les parelles catalanes amb prou feines han arribat a compensar els decessos amb naixements, queda clar que les interpretacions que s’han fet dels resultats electorals estan totes equivocades.
.
Un país que ha tingut un 150% d’immigració en només 60 anys és únic al món, aquí no serveixen les eines d’anàlisi estadística dels països normals. Acabada la Guerra d’Espanya, els gairebé 3 milions de catalans coneixien la República i sabien perfectament el significat del que acabava de passar. Aquelles famílies indígenes de 1940, han crescut poc des d’aleshores i així ara els que saben “de tota la vida” com les gasta l’Estat Espanyol representen només el 40% del cens català d’avui, en números rodons.

Des de 1957, any del Plan de Desarrollo de López-Rodó, fins 1981, uns altres 3 milions van venir aquí. Vilanova ho sap bé, va ser necessari fer la Rambla Nova, batejada Salvador Samà, i tot el que li queda a ponent. El desenvolupament econòmic va ser espectacular; amb fer les cases pels nouvinguts ja hi havia treball i riquesa per a la majoria i els que arribaven trobaven feina sense problemes. Els fills d’aquella fornada són ben catalans, han compartit escola, jocs i festes, i també han vist el maltracte que rep aquest país. Per això la meitat ja s’han afegit sense complexos i amb alegria als manifestants de les Diades. Resultat: els independentistes avui no són el 40% esperable sinó força més. Les dades es poden afinar, però els grans trets són aquests.

La segona onada migratòria va ser a conseqüència de l’euro. Del 2001 al 2010 van venir la Sra. Arrimadas i un altre milió i mig d’immigrants. Aquests saben poc del país, la seva cultura familiar és la d’origen i han conegut Bombolla, Crisi i Procés i és clar, dels tres els agrada la bombolla, en la que vivien millor. La seva visió política és tornar-hi i que no els parlin d’altres coses, és normal.

Els llibres d’història no solen dir la veritat, els reescriuen els vencedors al seu gust. Els diaris, menys. La realitat queda en algunes tradicions familiars, que formen l’opinió dels que hi viuen. Una besàvia em contava, quan era petit, com els francesos havien passat pel turó del Carmel, a Barcelona, i la seva mare s’havia amagat darrere un carro. Com aquest relat n’hi ha mil. És la història viva de cada família que cap llibre pot contar ni pot deformar. Lògic que el 40% autòcton voti tan diferent del 20% arribat amb l’euro. Matiseu i us sortiran els comptes de les successives eleccions.

Per això no hauríem de discutir de política entre nosaltres, tenim el risc d’enfadar-nos sense voler, estem marcats per tradicions familiars diferents i tenim difícil convèncer-nos mútuament. A Escòcia poden debatre, la seva és una qüestió d’opinió, però aquí és cultural. Hem d’assumir aquest 40/40/20 % i estimar de cor els que pensen diferent, perquè ningú que viu aquí en té la culpa. La lenta evolució del vot cap al republicanisme no és un misteri, es necessita una generació o més per adonar-se que els ministres ens prenen el pèl i la cartera, són molt hàbils.

Ara vivim junts, i contents que n’estem, “casa nostra és casa vostra” val per a tots. Ens hem d’oblidar d’on vam néixer i de com votem; només ens hem de posar d’acord sobre quin país volem, pensant en els nostres néts i no en els avis. En aquesta tasca conjunta és a on podem superar les diferents cultures familiars. Per això té molt d’interès l’esforç que uns voluntaris estan fent amb el Congrés Participatiu Catalunya i Futur. Des del mes de febrer i fins al maig es van celebrant conferències per tot el territori; ponents experts, els millors, resumeixen cada un dels molts temes per tal que els puguem debatre tots plegats, al marge dels partits, perquè les decisions importants de veritat han de ser transversals, consensuades, no fruit de la lluita partidista. La tasca dels polítics ha de ser administrar el país que la gent vol, no a l’inrevés.

Us recomano que cerqueu a futurcat.cat les properes reunions. Aneu-hi! són molt i molt interessants. Després tindrem uns mesos per a seguir debatent per Internet, sumant idees, fins que al desembre s’emetran les conclusions. És la reedició del famós CCC, el Congrés de Cultura Catalana del 1975-77, en unes circumstàncies semblants. Massa semblants.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Diari de Vilanova. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s