La República del 100%

17/03/2017
El proper 11 d’abril farà quatre anys del manifest del Procés Constituent, presentat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres al programa “Singulars” del Canal 33.
Gairebé 50.000 persones van subscriure’l, 750 al Garraf, el que mostra el ressò de la seva radicalitat democràtica, molt treballada en les assemblees territorials i sectorials. A l’octubre del mateix any, el Procés Constituent va proclamar l’objectiu d’assolir “la República Catalana del 99%”, per treure el poder a l’1% que el deté.

PC-Oliveres-Forcades-que-majoria_1010908946_10364453_350x366

Ara no se’n sent a parlar; ha passat a la Història? Si acceptem que la pervivència de les bones idees és més important que les sigles i les persones, les tesis i la metodologia del Procés Constituent van ser adoptades pels fundadors de Podemos. En bona mesura tant Podem com els Comuns en són els continuadors, especialment ara que adopten posicions clares a favor del Dret a Decidir, tant al país com a fora. A subratllar que Albano Dante ha fet el pas des del PrC cap a la secretaria general de Podem Catalunya.

Però del que es tracta és d’aconseguir una democràcia real, la real capacitat de decisió del poble; i crec que enfrontar el 99% amb l’1% és un error. Un procés constituent ha de definir el nou marc de convivència per a tota la població, el 100%; no podem deixar ningú a fora. Qui se senti exclòs d’un procés polític farà tot el que pugui per dinamitar-lo i, si té molt de poder, és probable que ho aconsegueixi. Jo diria que ja ha succeït: després de demanar l’excedència al convent per poder ser candidata a la presidència de la Generalitat, la sorpresa de la Teresa Forcades devia de ser majúscula quan una assemblea l’hi va fer tornar sense presentar-se. Estava l’assemblea infiltrada per agents enemics? Ho sembla.

Aleshores què han de fer les formacions d’esquerres amb el problema de reciclar l’1%?

M’aventuro a dir que no hi ha altra sortida que acceptar que aquells que viuen molt bé des del dia que van néixer no saben viure d’una altra manera; la majoria han estat educats en el benestar. Opino, doncs, que la millora de la situació del 99% passa per garantir a l’1% que podran seguir gaudint de la bona vida.

Buf! Que difícil! Suposa trencar amb el concepte marxista de la lluita de classes, vencedors i vençuts. Sí, però sortir de la zona de confort del conflicte clàssic seria un exercici col·lectiu de realisme social. Sempre n’hi haurà uns que viuran millor que els altres; del que es tractaria és de no fabricar una nova classe de rics, com fan totes les revolucions, sinó d’acceptar els mateixos d’avui, mentre acceptin ells també que les coses han canviat i ara cal aplicar una part de la seva riquesa, innecessàriament elevada, a millorar l’economia general. Sense aquesta garantia política i l’acceptació de la gent, cada euro d’impostos addicionals els semblarà una derrota en una guerra en la que l’enemic els vol desposseir de tot i dur-los a la misèria.

Però no ens enganyem, el poble ho ha de tenir molt clar i la seva força s’ha de manifestar amb gran energia. Els de dalt no tenen cap motiu per a canviar l’estat de les coses, ha de ser la ciutadania qui forci el canvi amb accions a les institucions, a les votacions i sobre tot al carrer. La novetat que introduiria és algun tipus de seguretat de l’Estat, tal com una renda vitalícia garantida, pels rics que voluntàriament aportin recursos privats al comú o que acceptin tipus impositius més elevats del que marca la llei. No tot han de ser càstigs, hem d’instituir premis. Hem d’aconseguir un gran pacte social: poder popular real, que inclou els media, a canvi de seguretat del benestar dels poderosos.

Em sembla que no estic dient res d’inassumible. És el mateix en tot; com podria un castellanoparlant donar suport a la Catalunya lliure si no estigués segur de poder seguir emprant la seva llengua? Com podrien els homes donar suport a la causa feminista sense tenir clar que les dones no cerquen el poder sobre ells? Ara que els processos contra la corrupció estan tristament de moda, el clima és favorable a canvis profunds, que seran més viables si hi ha transaccions i es fa justícia sense demonitzar tota una classe política.

La unitat, el consens, tenen un valor superior a qualsevol altra consideració, quan parlem de la comunitat humana, perquè la definició del bé i del mal inevitablement la fem entre tots.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

A la integració per la celebració

17/01/2017

L’ascens dels partits d’extrema dreta a tota Europa té com a causa principal la por dels europeus, que no hem trobat la manera de dialogar amb les noves cultures que ens envaeixen.

No cal anar gaire lluny, la societat catalana ja avui és poliètnica: moltes llengües, tradicions, costums, religions, colors de la pell… ho sabem bé. El secret de la pau i la felicitat dels nostres néts estarà en lligar la maionesa social. Per sort, es podria dir que històricament els catalans hem excel·lit en la tasca integradora ben entesa, és a dir, respectuosa. Cas insòlit al món, a casa nostra una immigració del 60% no ha suposat cap trencament social sinó un enriquiment cultural, malgrat no disposar d’estat propi.

Segons el Baròmetre de la Religiositat, al 2013 a Catalunya el 60,9% es declaraven catòlics, un 32% agnòstics o ateus, i el 7,1% restant tenien altres idees. Els musulmans amb el seu patriarcat i els xinesos amb el seu matriarcat són els qui tenen els costums més diferents dels nostres, però els xinesos són pocs. El Mapa de les Religions diu, per exemple, que al 2014 hi havia al Principat uns 467.000 musulmans, dels que a la vegueria ens en toquen 28.000, amb 19 centres d’oració.

Per altra banda, els estudiosos com Christian Welzel han demostrat que totes les societats del món estan avançant cap a l’emancipació. Mentre esperem que el feminisme igualador vagi progressant a tots els grups, aportant nous nexes de pau, el més urgent és descobrir què tenim ja de bon rotllo avui amb els musulmans, com amb els altres col·lectius.

A això ens hi pot ajudar fixar-nos poc en la religió. La gent sol confondre espiritualitat, moral i religió, quan són tres coses ben diferents: la religió és una creença filosòfica, que no cal compartir, la moral és una norma de conducta, que cal consensuar, i l’espiritualitat és una experiència interior. Tenir clara aquesta distinció ens pot ajudar a la convivència. La moral no és necessàriament religiosa. Els deu manaments de la llei mosaica valen per als jueus però igualment per a cristians i musulmans, tant com pels hinduistes i els agnòstics.

Encara ens pot unir més l’espiritualitat, que és la interioritat. Les persones, quan tanquem els ulls i no fem cas de l’oïda ni de la resta dels sentits, podem percebre un espai interior en el que, curiosament, no sembla haver-hi res però intuïm que hi és tot. Són experiències independents de la religió i de la moral i per tant ens poden fer sentir propers.

Moral, espiritualitat autèntica… però, sobre tot, celebració: A l’Edat Mitjana, València es va fer famosa per les festes que compartien les comunitats cristiana i musulmana quan estaven en anys de pau. En l’actualitat, pocs discutiran que Vilanova és la població més lúdica del Principat i per tant els qui hi vivim tenim l’oportunitat de ser pioners de “la integració a través de la celebració”. El nostre geni local, que combina la tradicional tolerància dels catalans amb la gresca típicament vilanovina, podria ser l’exemple que tot Occident necessita per a agermanar les diferents comunitats que comparteixen els nostres carrers i les nostres places. Volem animar els romanesos, magribins, xinesos o latinos a mostrar-nos les seves celebracions participant en el Carnaval o la Festa Major? Tal vegada l’ajuntament ha de moure fitxa, però crec que el resultat seria millor des del poble. Quina colla, associació o confraria s’hi posarà la primera?

Tothom en sap de passar-s’ho bé.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Per què fem el que fem?

Cocodrils, sargantanes i serps tenen en comú que van completament a la seva. Els nostres avantpassats se’n van desmarcar ara fa uns 230 milions d’anys, quan uns rèptils van inventar allò de criar els ous a la panxa, en comptes de deixar-los abandonats en un racó. Havien nascut els primers mamífers. Un ou que el rèptil obre des de dins ja li diu la seva solitud a la vida, però unes criatures nascudes d’una mare que té cura de totes, aprenen sense voler el principi bàsic de la societat: ens ajudem els uns als altres.

Per què els polítics europeus giren l’esquena a la bona gent que fuig d’una guerra? La solidaritat és precisament el que ens ha fet més forts que els rèptils; per què tanta de gent es comporta de forma reptiliana, ara com en totes les èpoques?

No havíem encara entrat en aquest segle quan un servidor es feia aquestes mateixes preguntes i va trobar la resposta en el cervell. L’estructura pensant del mamífer, complexa i intel·ligent, és un afegitó crescut al damunt de l’expeditiu cervell de rèptil. Entre l’una i l’altre hi ha el tàlem, essencial per entendre el comportament humà. El tàlem decideix en una fracció de segon si la situació en la que et trobes la gestionarà el cervell intel·ligent o el reptilià; normalment passa totes les informacions directament al cervell superior via els nervis aferents, però…

Però si alguna cosa ens fa creure que estem en perill, és a dir, si ens agafa la por, el tàlem deixa anar un àcid gamma-amino-butíric, que deixa estabornits els nervis i per tant el cervell superior no s’assabenta de què està passant: les decisions les pren el rèptil. La por ens fa ser inexorablement reptilians. És fàcil comprendre que molts governs tenen interès en què la ciutadania estigui tot el dia cagada de por; així rebaixen el nostre nivell d’intel·ligència al de les sargantanes i fan el que volen sense que ningú piuli. Perill nuclear, àntrax, gihad, grip aviar, zika, tot serveix per tancar la nostra amorosa gent en un armari de por i estupidesa, on només hi caben tants-per-cent, odi, armes i menyspreu.

El commutador biològic bascula per la por o la confiança, per això la transformació de la societat no s’aconseguirà mai a través de l’odi i la por. Els que creuen que és més d’esquerres qui té més odi a les dretes ja han fet inviable el canvi, automàticament. L’única cosa veritablement d’esquerres és l’amor, la solidaritat i la confiança. No tenir ni por ni odi, això sí que és revolucionari.

Jesse Owens, el mític atleta afro-americà que va guanyar quatre medalles d’or als Jocs Olímpics de Berlín, havia ja guanyat els 100m llisos i tenia ganes de provar el salt de llargada; saltava força però relliscava en el moment de saltar. L’atleta alemany Luts Long, campió d’Europa, se’l mirava i li va recomanar que posés una tovallola al punt on se salta. Dit i fet, Jesse va guanyar l’or olímpic i Luts (ho escrivia Luz) va córrer a abraçar-lo, sense importar-li no passar de la medalla d’argent. Tots els rèptils nazis es mossegaven les ungles, però heu vist la foto dels dos amics? Què té més valor que aquestes cares? Qui tenia raó?
No va d’un fet històric, va del que fem cada dia amb la nostra vida i de les paraules que surten de la nostra boca.

luz-owens

Dos mamífers conversant animadament. Foto: Bundesarchiv 183-G00627
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Les tendències d’ara mateix

18/06/2016

Si volem conèixer el nostre futur, més val que aixequem la vista del mòbil i mirem més enllà, cap a les tendències que s’estan dibuixant en l’horitzó; allà s’hi endevina ja la silueta de les ciutats.

Sembla clara la dinàmica que hi ha en joc entre, d’una banda la globalització, obligada per la tecnologia, pels interessos dels conglomerats industrials i financers i pel desig de la gent normal, que se sent agermanada planetàriament, i de l’altra la necessitat de les persones d’empoderar-se i auto-organitzar-se, de pertànyer a col·lectius identitaris. Portat a casa això vol dir tenir una triple clara consciència que permet dir: “jo sóc jo”, “la meva cultura és catalana” i “sóc ciutadà/na del món”, tot alhora.

Els que tenen mal pronòstic són els estats intermedis, Espanya i companyia, que cada dia tenen menys sentit en un món que no vol fronteres, especialment no vol les d’unes elits que viuen del manteniment artificial dels caríssims estats del segle dinou, que es resisteixen a la Unió d’Europa. Totes les lleis del Congrés d’Espanya, de l’estat que ens costa globalment 4.000 eur a l’any a cada vilanoví, han de ser conformes a les normes prèvies del Parlament Europeu, que només ens costa 280 eur; potser que ens replantegéssim totes les estructures de govern.

A Internet no hi ha fronteres, per què n’hi ha d’haver per a la resta quan tot esdevé virtual?. No fa gaire un dels meus companys del Campanar explicava aquí que s’havia fet ciutadà d’Estònia per Internet. El que això significa, en el fons, és que Estònia té la mateixa poca corporeïtat que Espanya. D’aquí pocs anys riurem amb les declaracions dels polítics que avui ho xifren tot en la defensa d’Espanya, o de França, o d’Estònia. Les que són reals són les ciutats, les cases, els veïns i els seus mercats físics… i també el gran mercat global. Entremig hi ha ben poc que valgui la pena conservar, i com més lleuger a l’esquena i a la butxaca millor.

ciutats

Catalunya està maldant per tenir estat propi, és comprensible, o el tenim o desapareixem per a sempre, ofegada la nostra manera de ser en la marea immigratòria. Però potser podríem veure l’Estat Català com un macro-ajuntament: s’han omplert moltes pàgines sobre la Catalunya-ciutat, ja que el nostre petit territori és prou ben comunicat i integrat, com una gran àrea metropolitana. Oi que els que habitem la vegueria del Penedès sabem que la nostra vida seria ben diferent si no tinguéssim Barcelona al costat? De fet, Catalunya-ciutat encara seria modesta al costat dels monstres mundials que podem veure al gràfic, però l’assumpció que som una ciutat en un món de ciutats tindrà avantatges, com acabar amb la desagradable contraposició Barcelona versus Catalunya, ja que tot serà Barcelona i tot serà Catalunya, i deixarà de tenir sentit que el nostre ajuntament vilanoví estigui corcollat pel deute mentre altres ajuntaments tenen superàvits. Tots els “barris” d’una ciutat han de transvasar-se recursos per al millor funcionament comú.

Però cal seguir protegint els drets de les persones davant dels atacs omnipresents dels conglomerats industrials i financers, per això el futur podria assemblar-se al projecte que s’està forjant al sud d’Europa, d’un novíssim “Partit de les Ciutats”, impulsat per Ianis Varoufakis. D’aquí pocs dies vostè, quan vagi a votar, encara no trobarà la papereta del Partit de les Ciutats, no la busqui a la mesa… avui estem parlant només de les coses que segurament vindran.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El gegantisme de l’Estat

27/04/2016

Sembla inamovible que hi ha dos corrents d’opinió sobre l’estat propi, el factor independentista i el factor social. Però uns i altres es podrien posar aviat d’acord si miressin un tercer factor: la hipertròfia de l’Estat espanyol.

Aquest és el pes relatiu de cada un dels quatre governs que tenim al damunt els vilanovins. Fent un senzill exercici de dividir els seus pressupostos, en milions d’euros, per la població que atenen resulta el quadre següent:

gegantisme_img01

La divisió del pressupost del Govern Central de l’Estat en dues partides obeeix a dos criteris: primer que les persones normals, com vostè i jo, volem que la gent gran cobri la seva pensió i visqui bé, i també que qui no tingui feina rebi prou diners per a tirar endavant la família. Per això he separat el pressupost de la Seguretat Social del de l’Estat, considerant que són uns diners que ja ens retornen. També he descarregat el Govern Central dels imports que transfereix a les comunitats autònomes i als ajuntaments, per a evitar duplicacions de la càrrega que suportem. El gràfic adjunt deixa les coses força clares.

gegantisme_img02

A vostè li podrà semblar estrany que li digui que el cost que està pagant per a ser administrat, en el conjunt de les quatre estructures actuals de l’Estat, sigui de 9.590 eur cada any, que són uns 800 eur al mes, sense comptar la Seguretat Social, pensions, atur, etc. Possiblement em digui que no els està pagant, però s’equivocarà, perquè sí que els paga: Quan vostè treballa en una empresa i el sou el troba massa baix, és perquè l’empresa ha de pagar uns impostos força alts i per tant no li pot pagar més a vostè per la feina que fa. És vostè qui paga els impostos de l’empresa, igual que paga tots els impostos dels que sí que se n’adona i, un cop creu que els diners finalment són seus, es trobarà que cada cosa que compri portarà un IVA, que paga un impost de circulació pel vehicle, i no obstant pagarà peatges (que inclouen més impostos) i pagarà la benzina diverses vegades el seu preu real, etc. etc. I tant si ho paga!

El que hem de fer tots és preguntar-nos si és lògic que paguem tant per les minses prestacions que rebem, especialment les del Govern Central, si considerem que la majoria de les prestacions importants pel dia a dia la ciutadania les rep de l’ajuntament i la Generalitat.

Però la gran oportunitat la tenim al davant: La construcció del nou Estat català s’està fent sense calers, per tant ja naixerà més prim com la majoria voldríem per a tots els estats, i, essent nou, hauria de ser imperatiu evitar que caigués en el gegantisme, el malbaratament i la hipertròfia inútil i ofegadora de l’Estat espanyol, que sembla evident que és impossible d’arreglar. L’Estat català no té per què reproduir totes les despeses del Govern Central, al contrari. La inèrcia d’un govern tan gran i opac com aquell no es pot tombar ni amb acords de tota l’esquerra ni tan sols amb el consens unànime del Congrés de Diputats en ple. Té vida pròpia i l’única cosa que un pot fer és marxar a una altra banda on l’estat sigui més lleuger a les espatlles de tots plegats.

 

Publicat dins de Diari de Vilanova | Deixa un comentari

La irrupció del Pla Nacional de Valors

22/07/2015

cropped-PNV-logo

El passat 14 de juliol el Govern de la Generalitat va recepcionar el Pla Nacional de Valors, un treball fet per uns 500 experts civils, gairebé tots voluntaris. Va ser encarregat i començat el 2011, abans de l’auge de l’independentisme, però ho té tot per ser el gran motor i la justificació que el país demana avui. Arriba a temps!
Com explicar un Pla que ja ocupa 487 planes en aquest breu article? Els dos principis que l’inspiren són: el benestar integral de les Persones en les seves múltiples dimensions i el Bé Comú. Potser explicant l’enfocament que volem per a l’economia s’entendrà el tarannà del projecte, que abasta tots els 20 àmbits d’un govern.

Nosaltres pensem que la principal riquesa de Catalunya és la seva gent i que l’economia anirà bé si la dinamitzem incorporant-hi la totalitat de la població. Però com?

En un castell la colla el que vol és carregar-lo i descarregar-lo, no importa el nom de l’enxaneta, ni qui trepitja qui; i no hi ha ningú sobrer, infants, joves, adults i grans, homes i dones; i ningú mira de quina religió, opció política o estatus social ets, tothom fa pinya, tothom gaudeix de l’èxit. El castell és el bé comú. Per oposició, la manera de fer consumista enalteix els individus i creu que és millor veure’l per televisió des d’una butaca.

El fenomen casteller demostra que els valors humans són la nostra manera de ser; no els hauríem d’oblidar mai: llibertat, igualtat i germanor.

La llibertat és la qualitat més dinamitzadora d’una societat, però, sola, és explotada per les corporacions per imposar la seva força al damunt de la ciutadania i pervertir la política. La volem, però ha d’anar acompanyada necessàriament de la igualtat i la germanor.

Una igualtat important és la d’oportunitats, perquè els diners s’hereten, però no sabem de quina família naixerà el geni que marcarà la diferència ni quina empresa triomfarà al món. Per tant el que ens convé com a país és igualtat d’oportunitats: en els estudis, en la salut, en l’accés als capitals, a l’emprenedoria i en els mercats.

La germanor es tradueix a incentivar les aportacions al bé comú i a nous indicadors econòmics: ens han instruït a basar les decisions del govern en el PIB i les dels directius en el benefici, dos indicadors exclusivament monetaris que, absurdament, no diuen res de com estan les persones; el PIB no informa de si el país està en guerra o en pau, ni el benefici reflecteix si l’empresa crea ocupació o no, ni l’estat emocional de la seva gent.

Per tot això una economia «a la catalana» volem que tingui indicadors basats en el benestar integral, incentius fiscals i monetaris que orientin cap al bé comú i igualtat d’oportunitats per a les persones i per a les empreses. Hem d’instaurar les prioritats de govern que corresponen a la nostra manera de ser i serà aleshores que la gent s’aixecarà de la butaca i farà pinya al voltant del projecte comú.

Més informació a http://benestar.gencat.cat/ca/ambits_tematics/civisme_i_valors/pla-nacional-de-valors-2015

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Ens han aixecat la camisa, tres vegades!

22/05/2015

Les tarifes de Rodalies i l’ATM discriminen brutalment en favor dels habitants de la capital. Són un llast per a les empreses i per a la majoria dels catalans, i maten el Garraf. 

mapa-zones-atm

El territori s’ha dividit en zones, sis corones tarifàries i diversos sectors, i diu l’Autoritat de Transport Metropolità que “es defineixen en funció de la distància quilomètrica”.

La primera aixecada de camisa és que la distància es mesura respecte a un punt. Podríem proposar que el punt de referència estigués a la Plaça Eduard Maristany, per a veure quina cara se’ls posa als de la Plaça de Catalunya quan sàpiguen que ara estan en Zona 4. És arbitrari primar un punt geogràfic per damunt d’un altre, especialment quan les àrees tenen tamanys tan diferents.

Paguem per distància quilomètrica? El mapa semicircular que ens ensenyen per a vendre els tiquets indueix a error, és una enganyifa. Si un mesura el mapa real de la distribució de les zones t’entra un infart: Per anar de Vilanova a les Botigues de Sitges (estació de Castelldefels-Platja) cal fer 20km en tren, que paguem amb la T-10/4Z, que ens costa 34,45eur. Els que viuen a Montgat, per anar a les mateixes Botigues han de fer 35km. Quant els costa? T-10/1Z 9,95eur! Segona Aixecada de Camisa, així, amb majúscula. Més que arbitrari, és molt injust.

S’observa, a més, que les zones del Garraf i llindants són les més petites de l’arc, una penalització incomprensible. No pot ser pels túnels, perquè estan tots amortitzats i a Barcelona n’hi ha molts més.

Però quan més perplex et quedes és si agafes la Memòria del 2013 de l’ATM i analitzes les seves dades. Els viatges en el 2013 van ser 900 milions, pels quals es van ingressar 723 milions d’euros. Fent la divisió i arrodonint, el preu mitjà d’un viatge va ser de 0,80eur, augmentat d’un 24,42% que és el percentatge de viatges encadenats, bus-metro etc. queda en 1eur per passatger. D’això se’n desprèn que tot el territori podria ser una zona única en la que una T-10 vindria a costar uns 10eur sense cap merma dels ingressos; centrem els càlculs en la T-10 perquè el 61% dels viatges es fan amb ella. Per què ens cobren 34eur als desgraciats del Garraf? Per a pagar personal de control, per a comprar barreres o per a subvencionar Barcelona? No és broma, un candidat a aquella alcaldia s’atreveix a prometre una baixada del preu del transport, allà! A qui li farà pagar, si l’alcalde de Barcelona també presideix l’àrea metropolitana? La Generalitat no augmentarà la subvenció i el Gobierno ja fa anys que redueix la seva; em temo que la solució que pensa el candidat és que la perifèria pagui la seva promesa al centre. Ara ja portem tota la camisa per fora.

Els preus injustos forcen una part de la població que n’és víctima a una picaresca que segur que la majoria estaria feliç d’abandonar. Gent que es colen, gent que passen amb targes de zones inferiors… tot això s’acabaria i hi hauria un estalvi important de personal i un increment dels ingressos.

La primera tasca del nou consistori hauria de ser reclamar la Zona Única Metropolitana. Una candidatura la porta al seu programa, però tots els partits han de fer seva aquesta reivindicació, fonamental, definitiva per al desenvolupament econòmic de la comarca. Que no ens diguin que “no hi ha diners”, perquè no cal cap subvenció especial.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari